divendres, 24 de juny del 2011

Eikostate - The Betrayal videoclip

Qui podria pensar que d'un lloc com Manlleu sorgís una banda com Eikostate. Qui podria pensar que d'una banda com Eikostate sorgís un videoclip com el de 'The Betrayal'. Els que coneixem aquests joves extremadament talentosos tant musicalment com en termes de disseny, producció i estètica no ens estranya gens el resultat del videoclip que ahir van estrenar, que mereix totes les accepcions de professional. A qualsevol que no conegui la banda i se li digui que Eikostate són americans estic segur que s'ho creuria. El fet, però, és que no és així, i això ens ha d'enorgullir.


La cançó del videoclip es titula 'The Betrayal' i formarà part del seu disc de debut, 'Tribute to Perseverance', que sortirà el proper 13 de setembre a la mà d'RGB Suports. De moment, ja es pot comprar el nou single 'The Betrayal' a través d'iTunes aquí.



Pel que fa al videoclip, la posada en escena de la banda, com ens tenen acostumats en els directes i com vam poder veure en l'anterior videoclip, és brillant. En aquest cas, també els acompanyen dos molt bons actors, Ramon Villegas i Vanessa Castro, que també interpreten el seu paper a la perfecció: una parella que no es veuen l'un a l'altre, fet que s'ha aconseguit plasmar molt bé amb el joc de la dutxa o de l'ascensor.


El lloc, les escenes i els plans estan molt ben aconseguits i es nota que Abel Roca (director), Xevi Polo (producció juntament amb els mateixos Eikostate, càmera, edició i postproducció) i Pere Rosselló (càmera) han realitzat un treball excel·lent. La combinació de tres escenaris diferents també molt ben lligada (la banda tocant junta, els components tocant sols, el detall d'en David cantant davant del vidre entelat i la història de la parella). I els detalls de l'slow-motion i de la càmera zenital ja són per caure de cul. Les localitzacions on toca el grup són alhota misterioses, boniques i ronegues, una combinació ideal.



L'estètica del grup també acuradíssima com sempre. Crida potser l'atenció que sigui en Rutx l'únic que canviï de vestimenta entre les preses individuals i les col·lectives.

Doncs bé, em sembla que només em queda adjuntar-vos el vídeo, i no us demanaré que us el mireu, perquè em sembla que ja és obvi que ho heu de fer!!!




dissabte, 11 de juny del 2011

Amics...

M'agradaria compartir aquest vídeo amb vosaltres.



Per als que no estigueu enterats, el baixista d'Slipknot, Paul Gray, va morir fa un any als 38 anys per culpa de les drogues. Al vídeo, Corey Talyor, el cantant del grup i un dels millors amics de Paul es tatua la cara del seu amic amb la màscara que portava quan tocava. Però això no és important... l'important és el que diu i viu en Corey. Veure en Corey parlant del seu amic fa posar els pèls de punta i em fa emocionar molt.

Perquè tot plegat em fa recordar els meus amics. Us aseguro que els de debò es poden comptar amb els dits de les mans. Amb el temps, n'hi ha que es distancien, n'hi ha que apareixen, n'hi ha que reepareixen... però que se't mori un amic, i més a la joventut, ha de ser terrible... Però val més no pensar en aquestes coses, val més no pensar en quan una amistat s'acabarà, sinó que és millor pensar en el dia a dia, en el que m'estimo els meus amics de debò, en la sort que tinc de tenir-los amb mi, en procurar fer el millor per a ells i en desitjar-los el millor.

No acostumo a fer escrits sentimentals en públic, però aquest vídeo m'ha empès a fer-ho.


Moltes gràcies a tots per ser-hi, amics!

dimecres, 8 de juny del 2011

Sounds of a Playground Fading



M'acabo de descarregar el nou cd d'In Flames, Sounds of a Playground Fading. Fins al dia d'avui, només havia sentit el single que ja havien tret, Deliver Us; aquesta cançó ja em va enganxar moltíssim i em va deixar amb les ganes de sentir el disc sencer. Per alguna raó, el disc s'ha filtrat a la xarxa i això ha permès que el pogués sentir deu dies abans del seu llançament oficial.

És un disc espectacular. Conserva l'esperit de death-metal melòdic modern de la banda dels últims anys (res a veure, naturalment amb els inicis) però es nota un gran pas endavant, un pas que crec que era essencial. Un pas d'apropament cap al públic més extens del rock i el metal alternatiu, un pas que no agradarà gens als fans de tota la vida però que agradarà molt als fans de grups com Red però també alhora de la canya de Slipknot, com jo. Això, però, no vol dir que deixi d'haver-hi els típics solos heavies de la banda. Simplement, el contingut melòdic és molt més gran.

En general, el disc té unes línies melòdiques obscures, misterioses, inquietants, i que alhora et transporten a un altre món, et fan aixecar de la cadira ("fly into the distance, disappear for a while", diuen a Deliver Us); és un disc per, la primera vegada, escoltar amb la boca oberta. Els riffs de Björn Gelotte, el guitarrista i compositor dels temes, són extremadament bons i treballats, i el so, una combinació entre Marshall, Mesa Boogie Dual Rectifier i Peavy és immillorable, així com la producció final de tot el cd.

Està clar, doncs, que aquest serà un d'aquells 3 o 4 discos que em compro a l'any!

Us el podeu descarregar aquí (mentre no el descobreixin): http://www.headbangerscrew.net/musica/1068-in-flames-sounds-of-a-playground-fading-2011
I si teniu l'oportunitat i us agrada, compreu-lo!

Aquí us deixo el videoclip de Deliver Us, un vídeo preciós de veritat; dels millors que s'han vist últimament!